La conexió de l'artísta amb públic

 L'art sempre ha estat una forma d'expressió personal on l'artista intenta connectar amb l'espectador, tant sigui a base de colors lluents, petits detalls o representacions visuals dels seus sentiments. A mesura que avança el temps, la societat i la tecnologia, fa que aquesta connexió sigui representada de diferents maneres.

Estem acostumats a visualitzar l'art clàssic a la distància, de manera física, sense l'oportunitat d'apropar-nos-hi gaire per assegurar que es mantengui en un bon estat de conservació; fent així que només el puguem apreciar a nivell visual i emocional.

Això ha canviat en l'art actual, ja que, gràcies a la tecnologia, hem aconseguit fer models 3D tant de museus, com obres personals digitals, com ambients artísticament dissenyats per fer que el públic gaudeixi de l'art d'una manera inusual però entretinguda.

No obstant, aquesta última experiència no dona la mateixa sensació de proximitat a l'artista com fa la clàssica, fent que sentim una mena d'insatisfacció, ja que acabes amb la memòria d'haver visualitzat una imatge.

Jo crec que no hi ha cap manera d'apreciar realment l'art de visualitzar-ho amb els nostres propis ulls, ja que no hi ha res semblant a admirar el treball d'un artista on, en compres de trobar-hi píxels, hi trobem pinzellades on hi reflecteixen els sentiments i emocions més crues i pures d'una persona.

La tecnologia està destruint l'art?

 La tecnologia està destruint l'art?

Aquesta pregunta ha sigut la font de molts debats entre els amants de l'art clàssic i els defensors de les noves formes d’expressió digital. Mentre que alguns senten que les noves orbes manquen la seva tècnica, simbolismes i profunditat; d'altres gaudeixen les infinites possibilitats que la tecnologia ofereix a la creació contemporània.

Habitualment, els amants de les obres originals se senten amenaçats per la infiltració de les pantalles en l'art, ja que senten que fa que els clàssics siguin cada cop més fàcils d'oblidar. La immediatesa, la producció en massa i la reproducció digital poden fer que els clàssics semblin antics o menys rellevants. Molts d’aquests defensors del patrimoni artístic consideren que l’art ha de conservar la seva essència humana i tangible. Per ells, un quadre amb línies visibles de pinzell o una escultura modelada a mà transmeten una autenticitat que difícilment pot replicar-se en un entorn digital. A més, temen que les noves generacions deixin de valorar en l'importància cultural i històrica que conté l’art pretecnològic, en favor d’un consum més lleuger, visualment atractiu però sovint mancat de context o compromís emocional profund.

Per altra banda, els que aprecien amb més abundància l'art digital, creuen que és un gran avanç per a la creativitat i per a la humanitat mateixa poder integrar la tecnologia en una de les seves formes d’expressió més profundes. Consideren que el fet de poder codificar emocions, crear amb dades o manipular entorns visuals en temps real representa una nova dimensió artística. A més, remarquen el caràcter democràtic d’aquest tipus d’art: ara qualsevol persona amb accés a eines digitals pot crear, compartir i experimentar, sense la necessitat d’una formació acadèmica tradicional. També defensen que l’art digital pot ser igualment emotiu, simbòlic i tècnicament exigent, només que ho expressa amb llenguatges diferents, com l’algoritme, la programació visual o la interactivitat.

Personalment, crec que amb moltes dificultats l'art digitalitzat pugui superar el nivell que ha mantingut fins ara l'art original. Per molt que tinguem l'habilitat de fer emocions falses a bases de codis i números, no hi ha res comparable a l'emoció real d'un ésser humà.

Difusió artística

 Avui en dia, és molt més senzill donar a conèixer a la resta de la població un projecte, una obra o una idea. Això no era així de fàcil abans, quan en comptes de assabentar-nos de les coses per missatges i notícies, ens informàvem amb xiuxiueigs i xafarderies. 

Tothom pot compartir la impressió que els grans artistes de fa milers d'anys van tenir-ho més difícil per donar a conèixer les seves obres mestres, ja que no tenien cap manera de mostrar-les internacionalment, però, quin impacte ha tingut la tecnologia en la difusió de l'art?

Doncs segurament pensaries que ara és molt més fàcil, ja que ara gran majoria de la població te accés a internet, amb els seus coneixements, projectes i obres, però no és del tot el cas. Hem de tenir en compte que sempre hi han hagut, hi ha i hi haurà milers d'artistes al món en una mateixa època i no sempre és fàcil guanyar el reconeixement merescut. Ara, ja no és suficient el talent, l'esforç i la visió; sinó que també hi intervé el màrqueting, la publicitat i les connexions amb les grans influències d'Internet. És gairebé una regla de tres: si no tens visibilitat, no tens oportunitats; si no tens una marca personal clara, no crides l’atenció; i si no saps vendre’t, el teu art pot quedar ignorat.

La tecnologia n'ha trencat moltes, de barreres, però també n'ha construït de noves.  La difusió global és més accessible, però també més competitiva. Jo crec que el repte de l’artista d’avui no és només crear, sinó destacar. Enmig del soroll digital, continua essent essencial tenir alguna cosa autèntica per dir i, sobretot, saber com i on fer-la sentir.

L'originalitat i l'autoria

L'originalitat i l'autoria

Actualment, cada cop és més difícil de distingir entre si una obra és original d'un o és plagiada, ja que acostumem a copiar i enganxar el que ens sembla atractiu per fer-ne una versió "pròpia". Això no és nou, ja que des de fa milers d'anys, cada època històrica és acompanyada per un estil d'art definit, com podrien ser el barroc, el renaixement, etc. 

Doncs, per què considerem plagi la inspiració d'avui en dia i originalitat pautada la de segles anteriors?

Potser la resposta cau en com entenem la creativitat. Abans, els artistes es formaven dins d’una tradició i era normal seguir l’estil dels mestres. Ningú esperava una originalitat radical, sinó una evolució personal dins d’un llenguatge compartit. En canvi, avui valorem molt la novetat i la “marca personal”. Això fa que qualsevol semblança amb una obra prèviament feta pugui ser vista com una falta d’autenticitat.

Tanmateix, la creativitat no apareix per ella sola. Sempre hi ha referències als grans, influències tant públiques com personals, i idees pròpies. El problema potser no és inspirar-se, sinó no reconèixer-ho. El repte de l’art contemporani no és evitar qualsevol influència, sinó ser capaç de donar-li una veu pròpia i honesta.

Personalment, crec que inspirar-se en altres obres és natural i necessari. El que fa que una obra sigui especial és com la transformem i el tros de nosaltres que li posem en fer-la. Per mi, l’originalitat no és començar de zero, sinó saber combinar el que ja existeix d’una manera nova i autènticament pròpia.

Peter Paul Rubens (1577 – 1640) i

 Francisco de Goya (1746 – 1828)

L'habilitat tècnica pretecnologica i post-tecnologica

L'habilitat tècnica

En l'antiguitat, una obra es considerava bona si mostrava una gran habilitat tècnica; parlant de les proporcions ideals, la paleta de colors, el seu realisme i la seva perspectiva. Metres que actualment, al tenir accés a eines tecnològiques, aquestes característiques han perdut el seu valor i han fet busquem la satisfacció mental, no visual.

Això ho podem comprovar amb aquestes dues obres.

 Creazione di Adamo

 Digital ecologism

En comparar l'habilitat tècnica de l'art clàssic amb la de l'era digital, es mostren diferències significatives relacionades amb els canvis d'eines i valors culturals. L'art clàssic, exemplificat per La creació d'Adam de Miquel Àngel, requeria un domini del cos humà, el moviment i la perspectiva, aconseguida a través d'anys de formació artesanal. En canvi, l'art digital contemporani, representat per artistes com Refik Anadol, es mesura per la capacitat d'un artista per manipular dades i algoritmes, construint amb el codi intel·ligència artificial, on la precisió depèn del processador. Malgrat les diferències, els dos àmbits busquen bellesa i significat, tot i que l'habilitat tècnica clàssica implicava un esforç manual visible, que reflectia temps i paciència.

Així, l'art pretecnològic, personalment m'aporta un missatge molt més profund i familiar, ja que convida una contemplació més profunda, recordant la importància del gest humà, que és essencial en un món cada com més automatitzat. Com a observadora, sento que el traç de la mà, l'error mínim, la textura real, desperten una connexió més íntima que una pantalla, per molt fascinant que sigui.